Sempre he pensat que el silenci és una eina de comunicació molt potent. Com totes les eines, cal saber fer-ne un bon ús.
Moltes vegades utilitzem el silenci com a espai per a la reflexió. És aquella pausa breu que fas quan comuniques. Quan la fas, dones importància al que acabes de dir, és com si ho subratllessis, alhora dónes un petit espai per a la reflexió i l’assimilació.
En coaching l’utilitzem molt quan llencem una pregunta. En aquest context és imprescindible donar aquest espai per anar a cercar en la teva ment la resposta i moltes vegades la solució.
Mantenir-te en silenci quan escoltes a algú, no vol dir mantenir la boca tancada. En aquest context el silenci vol dir assentir i/o donar senyals que d’alguna forma expressen que estem seguint el missatge o la història que ens estan exposant. Moltes vegades, quan diem que “escoltem”, fem tot el contrari, o li prenem la història a la persona que l’ha iniciat, o bé ens intentem avançar al missatge que ens vol donar. Horrorós!
El silenci és clau en l’escolta activa.
Moltes vegades aquest silenci parla més del que ens pensem. A vegades el que hi ha al darrere és POR. Por a confrontar, a dir la veritat, a la reacció dels altres…és com creure que ja s’esvairà! Fins i tot ens intentem convèncer que no cal dir res. Com si el temps ho hagués de diluir o difuminar… i el que realment fem en aquestes ocasions és endarrerir la solució, o la resposta, o el problema. M’atreviria a dir que fins i tot el fem més gran. Això sense tenir en compte l’impacte en l’altre.
El silenci no serveix per tot ni sempre té bons resultats.
En aquest sentit, els que ens dediquem a la venda de serveis ens trobem de tant en tant amb aquest tipus de silenci. Després de preparar una proposta esdevinguda d’una preocupació o pregunta d’un client, et desvius per buscar la millor forma d’afrontar aquella situació que preocupa a la persona o l’empresa. Després de dedicar el teu valuós temps… després de tot això, de vegades ve el silenci com a resposta.
Em pregunto si els que utilitzen el silenci en arribar la resposta, després d’haver fet una pregunta, són conscients de l’impacte que té actuar d’aquesta forma, tant en ells mateixos com en l’empresa o institució que representen. No sé vosaltres, però en aquest context que acabo d’explicar, el silenci el veig com una falta de respecte i d’empatia.
Quan algú espera una resposta, cal donar-li, encara que aquesta sigui per dir-li que NO.
Per moments et pots sentir menyspreat/a, utilitzat/a… com si el teu temps i la teva implicació no servis per a res. La imatge que t’endús de l’altre és de deixadesa, de poca professionalitat, poca seriositat, d’una persona poc decidida a afrontar amb sinceritat i claredat les decisions que pren… No crec que ningú tingui intenció en generar això que explico, moltes vegades potser no n’és ni conscient. I és que ens costa molt confrontar, donar “males” notícies, dir “NO”.
Sóc un enamorat del silenci, però del silenci ben utilitzat. Però és clar, en determinades ocasions s’ha de ser valent/a per trencar aquest silenci i confrontar, i això ja costa més.
Les teves respostes diuen molt de tu, però els teus silencis ho diuen tot.
Vull acabar fen-te algunes preguntes, però estigues tranquil/a, aquestes no cal que me les responguis, vull que te les responguis a tu mateix/a.
Quin us fas del silenci? Tenint clar que quasi mai les coses es resolen soles… Ets de donar resposta quan et pregunten? O de trencar el silenci per dir NO quan toca?
Una forta abraçada i moltes gràcies per ser-hi. Cuida’t!
Josep Moulines
Psicòleg del Treball i les Organitzacions · Coach · Consultor de RH · Formador
Buen artículo. A veces abusamos del silencio ¡¡¡ Tiene su importancia pero hay que saberlo utilizar ¡¡
Gràcies per la reflexió i la categorització que fas del silenci. A mi cada vegada els valoro més.
Fa anys en la meva primera supervisió clínica, al parlar del silenci que feia després de donar una mala noticia diagnòstica, creia que per respecte, la supervisora em va dir que era un silenci de por. Por a compartir el dolor amb aquella família i des de llavors que gestiono els silencis de manera diferent.
Crec que la lectura del teu article m’ha connectat de nou amb aquella experiència.
Gràcies
La reflexió es certa, pero nosaltres mateixos actuem a vegades com emissors i a vegades com receptors. De fet voldriem triunfar sempre amb les nostres propostes i en canvi no contestem les desenes de propostes que rebem, Pero en una societat tant intoxicada publicitariament com la que vivim, es una realitat, i la gracia del emissor està precissament en trobar l’element diferenciador perque ens escoltin.
Totalment d’acord Francesc, em referia concretament a quan algú directament et demana una cosa, li ho dones i no reps cap resposta. Per exemple, “Josep, vull un procés de coaching, o que em facis una selecció,…fes-me una proposta. Te la faig, te l’entrego i no en rebo cap resposta. He d’esperar a trucar per que em diguis que SI o que NO?